Descobrim el patrimoni geològic i el romànic de Gerri de la Sal

19 de juny de 2026

El passat divendres, dia 19 de juny, tal com estava previst, ens vam retrobar a les 8h a l’Hotel Solé de la Pobla de Segur, lloc on acostumem a esmorzar. Uns venien de Linyola, altres d’Agramunt, Artesa de Segre, Camarasa, Barcelona i Vilanova de Meià. Casualment, hi havia gent del Geoparc Orígens; som membres de la Junta de les Terres del Marquesat des de fa més de trenta anys.

Tal com vaig explicant, vam ajuntar 16 persones i, després d’esmorzar i prendre un cafè, vam emprendre la marxa en direcció a Sort. Però el nostre objectiu era parar a Gerri de la Sal, on vam arribar cap a les 9h45, tal com havíem quedat amb l’Aroa Yagüe (directora del Museu de Gerri de la Sal). Ens va venir a buscar a l’aparcament de sota la carretera de Sort, a la vora del riu Noguera Pallaresa.

Després de les presentacions respectives i de comentar l’itinerari que faríem, vam deixar els vehicles ben aparcats fins a l’hora de marxar, ja que l’aparcament és en aquest lloc i, més anant amb vehicles particulars, cal tenir-ho en compte, ja que el poble és costerut i ple de carrers estrets, però té el seu encant, del qual ja en parlarem més tard.

De la mà de l’Aroa, tot passejant uns 100 metres en direcció a Sort, vam visitar les salines. Ens va explicar que eren del Triàsic superior (210 milions d’anys), quan aquesta zona estava submergida en el mar de Tetis.

La riuada de 1982 va destruir gran part d’aquestes salines, de les quals hi ha informació del segle IX relacionada amb el monestir de Santa Maria de Gerri. Quina pena que unes explotacions tan antigues fossin arrasades en poques hores pel desbordament de la Noguera Pallaresa.

Ara estan recuperades en la mesura justa i necessària per ensenyar el procés de funcionament: es desvia aigua del riu fent-la passar per capes amb concentració de sal, fins que arriba al pou com a aigua salada. Antigament la pujaven amb una sínia que l’elevava a les basses respectives, on, amb el sol, es produïa la sal per evaporació de l’aigua. Ara es fa amb una bomba elèctrica.

Val la pena veure-ho “in situ”, ja que és molt interessant. Va ser una explicació entenedora per part de la nostra guia.

Continuem caminant i, de retorn en direcció al monestir, passant per sobre del pont romànic —des d’on es poden contemplar unes boniques vistes del poble i del riu—, vam continuar per un camí que en poc temps ens va conduir a l’església del Monestir de Santa Maria, que és impressionant, sobretot l’espadanya i l’atri, on hi ha la porta principal. Marca la magnitud d’aquesta obra. La visita va ser per fora, ja que està tancada al públic perquè està pendent d’una remodelació interior.

Ja eren cap a les 12 quan arribàvem a l’Alfolí (Casa de la Sal), on hi ha el museu. Ens vam acomiadar de l’Aroa, que ens va deixar en mans de la Marta Prunera (tècnica i conservadora del museu). Ens va endinsar en la història del museu, que és tot el procés de la sal un cop transportada a aquest lloc, on hi ha els diferents estris emprats com a mitjans de transport amb animals, molins per moldre la sal, màquines d’envasar, balances i bàscules, tot complementat amb audiovisuals, quadres amb gent treballant i maquetes en miniatura amb figuretes dins d’una bassa d’aigua salada, així com una maqueta gran amb el poble de Gerri de la Sal, el riu i les muntanyes adjacents.

És un museu on les llums LED de diferents colors donen vida a cada zona, remarcant els estris de cada espai. Hi ha poques peces, però llueixen amb més intensitat que les parets i els sostres, que tenen uns embigats de molta grossària. Cal remarcar que totes les juntes de pedra de les parets estan impregnades de sal, així com també l’embigat.

En sortir de la visita, ens vam acomiadar de la Marta Prunera i, a fora, ens va atendre també la Guisla Bertran (guia del museu). Algunes persones van comprar algun llibre i imants, ja que tenen un marxandatge ben organitzat. També ens vam acomiadar de la guia.

A les 13h15 vam agafar els vehicles i vam sortir en direcció a Sort. Abans d’entrar al túnel d’Arboló hi ha un desviament a la dreta que passa per la carretera vella i va a parar a una esplanada junt al pont penjant que creua la Noguera Pallaresa. D’allí surt un sender que puja fins al Santuari de la Mare de Déu d’Arboló, que també està en obres de manteniment, però vam fer un tomb pel recinte d’aquesta ermita romànica del segle XII, que pertany al terme municipal de Soriguera, des d’on podem contemplar unes bones vistes geològiques.

Ara sí, a les 13h40, continuant per la carretera vella, vam anar fins a Baro, on vam dinar a la Fonda Farré. Després d’una bona sobretaula, vam emprendre rumb cap a casa, però abans vam anunciar la pròxima sortida, que serà una conferència sobre prehistòria a càrrec de la doctora M. Àngels Petit, titulada: “L’arqueologia colonial. Els Indiana Jones  catalans: Eduard Toda i Bonaventura Ubach”

En nom de l’equip de Terres del Marquesat volem donar el nostre agraïment a la gran professionalitat de les tres persones que ens van atendre, totes amb càrrec del Museu: la directora Aroa Yagüe, la tècnica i conservadora Marta Prunera i la guia Guisla Bertran.

Francesc Gessé

Equip de Terres del Marquesat